La societat s'enfronta a problemes sense solució en molts àmbits on la ciència no és prou fiable per a prendre decisions indiscutibles i on el model de saber acumulatiu, que fins ara era fiable, ja no serveix per combatre la ignorància. "La societat del coneixement es pot caracteritzar precisament com una societat que ha d'aprendre a gestionar aquest desconeixement"[1].
El coneixement és ara plural i descentralitzat, amb un creixent nombre d'actors, de sabers, de maneres d'informar-nos, de veus que dissenteixen de les decisions preses, i de recursos i estratègies per actuar en la incertesa. El nostre coneixement és ara caòtic i complex.
La nostra societat és cada vegada més conscient
de la seva pròpia complexitat, del seu desconeixement i de què per aprendre ha
de gestionar la seva inseguretat i incertesa, tant pel que fa als riscos i conseqüències
de les nostres decisions, com vers la normativa i la legitimitat del coneixement.
El nou paradigma de la complexitat comporta
la idea que l'hipertext va lligat a la complexitat del pensament, buscant instruments
que permetin considerar el coneixement com un tot, sense jerarquia, com un
conjunt d'elements interrelacionats "en què tota acció sobre qualsevol
dels seus elements influencia en el conjunt dels altres elements
constitutius"[2]
i on el punt de vista de l'observador influeix en el conjunt de coneixements.
Les idees no són simples ni lineals com promulgava el paradigma de la
simplicitat o la racionalitat.
