La revolució digital

La revolució digital porta a preguntar-nos sobre les diferents modificacions dels modes de formació de coneixement al llarg de la història i la generació i transmissió d'informació en la societat actual, la construcció de diferents models de subjectivitat del llenguatge oral, l'escriptura lineal i la hipertextual, els condicionants i la interactuació amb el nostre pensament dels formats i suports sobre els quals projectem els propis pensaments i la modificació del caràcter lineal i seqüencial de la nostra visió dels món gràcies al coneixement hipertextual. El nostre pensament, el nostre món o la nostra societat són hipertextuals?

L'era digital, que en un principi es pensava que afectaria tan sols als camps científics i tècnics, canvia la manera de crear, emmagatzemar i transmetre el coneixement, transformant el mateix text, l'eina amb la qual els humans hem construït el saber i hem elaborat la imatge de nosaltres mateixos i del món, comportant nous modes de textualitat.

La revolució digital, representada per l'hipertext connectat a la xarxa, s'ha instal·lat en la nostra realitat quotidiana fent primordial la mirada comparativa "a les grans etapes, unànimement reconegudes, de l'evolució del coneixement humà: la cultura oral, l'escrita i la tipogràfica."[1]

Amb l'internet contribuïm a la globalització, la deslocalització de les institucions, empreses i persones i multipliquem els contactes interlingüístics i interculturals, provocant múltiples interaccions i agrupacions. L'hipertext permet noves possibilitats semiòtiques, noves relacions socials i comunicatives, noves estratègies textuals i escripturals pròpies de cada usuari. El llenguatge hipertextual, com la nostra ment o el nostre pensament, requereix un ritme de producció molt alt, té la capacitat de transmetre la màxima quantitat d'informació amb el menor nombre possible d'elements i en el menor temps, porta a una escriptura concisa i amb reduccions característiques, amb gèneres interaccionals, aspectes lúdics i emocionals, i la possible col.loquialitat pròpia d'una conversa espontània entre amics amb neologismes i l'absència bastant generalitzada de puntuació. 

---

[1] Campàs i Montaner, Joan. De l'oralitat a l'escriptura digital. Material docent de la UOC. pàg. 5

L'expressió oral

"L’oralitat, expressió pròpia dels mil·lennis anteriors al naixement de l’escriptura, ha representat l’únic mitjà per als intercanvis d’informacions personals. S’ha caracteritzat per un saber fet d’expressions fixes, frases repetides, fórmules rítmiques que tenien com a missió afavorir la memòria humana, única responsable de la transmissió dels coneixements. Per als humans de l’oralitat el sentit més important era l’oïda, i tota la seva cultura es basava, en efecte, en els sons que podia escoltar i memoritzar."[1]

L'expressió oral va codificar i organitzar els pensaments i la comunicació i va permetre el desenvolupament de la cultura, de manera que els filòsofs grecs van identificar-la amb el propi pensament.  El llenguatge oral fou el vehicle natural del pensament i es caracteritzà per tenir l'oïda com a via d'accés, restringint l'accés de l'oient  al moment, la forma o el contingut del coneixement. La comunicació tenia presència física i "la subjectivitat del llenguatge coincidia amb la situació de comunicació: el "jo" corresponia a una persona real, l'"aquí" i l'"ara" concordaven amb el lloc i el moment de la comunicació."[2]

---

[1] Campàs i Montaner, Joan. De l'oralitat a l'escriptura digital. Material docent de la UOC. pàg. 7

[2]Campàs, pàg. 8

L'efecte papallona

“Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l’aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York”   James Gleick

Cap a l’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic —un conjunt d’equacions— que permetés preveure, a partir de variables senzilles, mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, un model que permetés fer prediccions climatològiques.

Lorenz va realitzar diferents aproximacions fins que va aconseguir ajustar el model a la influència de tres variables que expressen com canvien la velocitat i la temperatura de l’aire al llarg del temps. El model es va concretar en tres equacions matemàtiques bastant simples, conegudes, avui en dia, com el model de Lorenz.

Però Lorenz va rebre una gran sorpresa quan va observar que petites diferències en les dades de partida (una cosa aparentment tant simple com utilitzar 6 decimals enlloc de 3) portaven a grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que qualsevol petita pertorbació, o error, en les condicions inicials del sistema pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Degut a això es fa molt difícil fer prediccions climatològiques a llarg plaç. Les dades empíriques que proporcionen les estacions meteorològiques tenen errors inevitables, encara que només sigui perquè hi ha un número limitat d’observatoris incapaços de cobrir tots els punts del planeta. I això fa que les prediccions es vagin desviant del comportament real del sistema.

Lorenz va intentar explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Va suggerir que imaginéssim a un meteoròleg que hagués aconseguit fer una predicció molt exacta del comportament de l’atmosfera, mitjançant càlculs molt precisos i a partir de dades molt exactes. Podria trobar-se una predicció totalment errònia per no haver tingut en compte l’aleteig d’una papallona en un altre costat del planeta. Aquest simple aleteig podria introduir pertorbacions al sistema que portessin a la predicció d’una tempesta.

D’aquí va sorgir el nom d’efecte papallona que, des de llavors, ha donat lloc a moltes variants i recreacions.

S’anomena, per tant, efecte papallona a l’amplificació d’errors que poden aparèixer en el comportament d’un sistema complex. En definitiva, l’efecte papallona és una de les característiques del comportament d’un sistema caòtic, en el que les variables canvien de forma complexa i erràtica, fent impossible fer prediccions més enllà d’un determinat punt, que rep el nom d’horitzó de prediccions.

http://siknus.cat/2006/12/efecte-papallona/

Humanisme digital

La digitalització de tota la informació que ha generat la humanitat al llarg de la història permet tenir-ne còpies digitals, immaterials, permanents, reproduïbles i transportables. També es redefineix el paper de l'ensenyament donant un paper actiu a l'estudiant i un canvi d'usos del text imprès, dels museus, de les imatges, dels mitjans de comunicació com la televisió o la radio, de la manera d'enviar missatges o de comunicar-nos, del telèfon...

Les biblioteques o els museus donen pas a representacions digitals dels objectes, dissenys d'accés a col·leccions i reconstruccions digitals d'objectes que s'han destruït o fet malbé.

La digitalització  permet divulgar la informació a través de textos oberts i sense autor, donant lloc a un nou tipus de discurs i donant un nou significat al terme llibre, que modifica el seu suport i la seva forma. L'hipertext ens porta una al replantejament de conceptes com el dret d'autor, les editorials o les llibreries. Sorgeix una nova forma d'humanisme, l'humanisme digital[1].

---

[1] Campàs, Joan. La informació digital- Apunts per a una iniciació a l'alfabetització digital. Material en PDF. pag., 13                                             

Canvi de paradigma

De l'hipertext i les noves tecnologies es critica, però, la gran dimensió d'alguns sistemes, fent difícil la localització de la informació per culpa de la sobrecàrrega de coneixement i l'obligació de manejar massa detalls sobre l'ús de l'aplicació. 

El lector ha de conèixer la manera de localitzar la informació i com seleccionar-la, fet que pot desviar-lo de l'objectiu. Si l'usuari desconeix com està organitzada la informació es produeix una desorientació i una sobrecàrrega cognitiva: la navegació comporta el coneixement de comandament i icones. 

L'estructura pot ser confusa, el sistema pot ser lent i la similitud de l'aparença dels diferents modes pot dificultar el coneixement. El lector pot desorientar-se i tenir problemes per a trobar la informació, síndrome de la pèrdua global, si no hi ha els instruments mínims que ajuden en la navegació: mapes conceptuals o cognitius, índex, eines d'orientació contextual i directoris de recursos o cerques.

Un altre dels problemes que ens presenta l'hipertext és la verificació de la xarxa de significats: els enllaços entre nodes, els diferents punts de vista, les diferents disciplines i els diferents mitjans no asseguren la seva adequació a la realitat. I la seva fragmentació, pot significar una alteració del seu sentit.[1]

Per altra banda tenim problemes com la fragilitat física i lògica doncs "alguns documents digitals produïts els anys seixanta ja no són llegibles per cap ordinador i programa del mercat actual"[2].  Hem de disposar d'un aparell electrònic amb unes característiques tecnològiques determinades per a poder llegir un document digital i hi ha sistemes de consulta diferents amb programaris diversos que fan que un document sigui incompatible amb altres sistemes.

---

[1] Campàs, Joan. Hipertext i complexitat. UOC- Escriptures Hipertextuals. Maig 2005. Material en PDF. p 7                               

[2] Campàs, Joan. La informació digital- Apunts per a una iniciació a l'alfabetització digital. Material en PDF. pag. 19