A partir de l'article "Tot fent núvols" al blog Els límits del meu hipertext he estat fent proves amb l'aplicació bubbl.us
Molt bona per fer esquemes visuals. De fet el de la imatge l'he fet a partir d'alguns conceptes sobre l'hipertext.
lunes, 1 de mayo de 2017
Esquemes digitals
A partir de l'article "Tot fent núvols" al blog Els límits del meu hipertext he estat fent proves amb l'aplicació bubbl.us
Molt bona per fer esquemes visuals. De fet el de la imatge l'he fet a partir d'alguns conceptes sobre l'hipertext.
Teoria del caos
Els inicis de la teoria del caos se situen cap al 1900, en els estudis
d'Henri Poincaré sobre el problema de moviment de tres cossos sotmesos a la
seva atracció gravitatòria mútua, l'anomenat problema dels tres cossos.
Poincaré trobà que pot haver-hi òrbites no periòdiques i que, nogensmenys, no
s'apropen o s'allunyen indefinidament d'un punt. G. D. Birkhoff, A. N.
Kolmogórov, M. L. Cartwright, J. E. Littlewood i Stephen Smale realitzaren
estudis posteriors, més centrats en la teoria d'equacions diferencials no
lineals, però inspirats en problemes físics: el problema dels tres cossos en el
cas de Birkhoff, el flux turbulent en el cas de Kolmogórov i qüestions
d'enginyeria electrònica en el cas de Cartwright i Littlewood. Tot i que el
caos no s'havia observat en el moviment planetari, sí que s'havia observat turbulència
en el moviment dels fluids (que cal no confondre, però, amb el caos) i
oscil·lacions no periòdiques en circuits electrònics, sense que cap teoria
expliqués què hi estava passant.
La teoria del caos avançà més ràpidament a partir de mitjan segle XX, quan
es van començar a poder utilitzar ordinadors electrònics. Bona part de la
matemàtica del caos implica la repetició indefinida de fórmules matemàtiques
simples (evident en el cas dels sistemes discrets; per als sistemes continus,
però, les equacions diferencials sempre es poden integrar finalment per un
procediment iteratiu). Aquesta repetició indefinida és ideal per a introduir-la
en un ordinador.
Un pioner de la teoria fou Edward Lorenz, l'interès del qual en el caos
s'inicià accidentalment amb la seva recerca en predicció meteorològica. El
1961, Lorenz estava utilitzant un ordinador senzill, un Royal McBee LGP-30, per
a executar una simulació d'un model simplificat de convecció atmosfèrica. Per
estalviar temps, inicià una repetició d'una llarga simulació no des de les
condicions inicials de la primera simulació, sinó a partir d'un punt intermedi
calculat amb la primera simulació. Sorprenentment, el resultat de la repetició
començà a divergir exponencialment respecte a la simulació original. Lorenz deduí
correctament que la diferència es devia al fet que, en introduir les condicions
inicials, havia utilitzat només tres xifres decimals en lloc de les 6
utilitzades inicialment per l'ordinador; la petita diferència provocà un
resultat totalment diferent i fou la primera observació de comportament caòtic
en una simulació matemàtica.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_del_caos#Caos_i_sistemes_complexos
martes, 25 de abril de 2017
La revolució digital
La revolució
digital porta a preguntar-nos sobre les diferents modificacions dels modes de
formació de coneixement al llarg de la història i la generació i transmissió
d'informació en la societat actual, la construcció de diferents models de
subjectivitat del llenguatge oral, l'escriptura lineal i la hipertextual, els
condicionants i la interactuació amb el nostre pensament dels formats i suports
sobre els quals projectem els propis pensaments i la modificació del caràcter
lineal i seqüencial de la nostra visió dels món gràcies al coneixement
hipertextual. El nostre pensament, el nostre món o la nostra societat són
hipertextuals?
L'era digital, que en
un principi es pensava que afectaria tan sols als camps científics i tècnics,
canvia la manera de crear, emmagatzemar i transmetre el coneixement,
transformant el mateix text, l'eina amb la qual els humans hem construït el
saber i hem elaborat la imatge de nosaltres mateixos i del món, comportant nous
modes de textualitat.
La revolució
digital, representada per l'hipertext connectat a la xarxa, s'ha instal·lat en
la nostra realitat quotidiana fent primordial la mirada comparativa "a les
grans etapes, unànimement reconegudes, de l'evolució del coneixement humà: la
cultura oral, l'escrita i la tipogràfica."[1]
Amb l'internet contribuïm
a la globalització, la deslocalització de les institucions, empreses i persones
i multipliquem els contactes interlingüístics i interculturals, provocant
múltiples interaccions i agrupacions. L'hipertext permet noves possibilitats
semiòtiques, noves relacions socials i comunicatives, noves estratègies
textuals i escripturals pròpies de cada usuari. El llenguatge hipertextual, com
la nostra ment o el nostre pensament, requereix un ritme de producció molt alt,
té la capacitat de transmetre la màxima quantitat d'informació amb el menor
nombre possible d'elements i en el menor temps, porta a una escriptura concisa
i amb reduccions característiques, amb gèneres interaccionals, aspectes lúdics
i emocionals, i la possible col.loquialitat pròpia d'una conversa espontània
entre amics amb neologismes i l'absència bastant generalitzada de puntuació.
[1] Campàs i Montaner, Joan. De
l'oralitat a l'escriptura digital. Material docent de la UOC. pàg. 5
domingo, 23 de abril de 2017
L'expressió oral
"L’oralitat, expressió pròpia dels mil·lennis
anteriors al naixement de l’escriptura, ha representat l’únic mitjà per als
intercanvis d’informacions personals. S’ha caracteritzat per un saber fet
d’expressions fixes, frases repetides, fórmules rítmiques que tenien com a
missió afavorir la memòria humana, única responsable de la transmissió dels
coneixements. Per als humans de l’oralitat el sentit més important era l’oïda,
i tota la seva cultura es basava, en efecte, en els sons que podia escoltar i
memoritzar."[1]
L'expressió oral va codificar i organitzar els
pensaments i la comunicació i va permetre el desenvolupament de la cultura, de
manera que els filòsofs grecs van identificar-la amb el propi pensament.
El llenguatge oral fou el vehicle natural del pensament i es caracteritzà
per tenir l'oïda com a via d'accés, restringint l'accés de l'oient al
moment, la forma o el contingut del coneixement. La comunicació tenia presència
física i "la subjectivitat del llenguatge coincidia amb la situació de
comunicació: el "jo" corresponia a una persona real,
l'"aquí" i l'"ara" concordaven amb el lloc i el moment de
la comunicació."[2]
lunes, 17 de abril de 2017
L'efecte papallona
“Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l’aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York” James Gleick
Cap a l’any 1960, el
meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera,
intentant trobar un model matemàtic —un conjunt d’equacions— que permetés
preveure, a partir de variables senzilles, mitjançant simulacions d’ordinador, el
comportament de grans masses d’aire. En definitiva, un model que permetés fer
prediccions climatològiques.
Lorenz va realitzar
diferents aproximacions fins que va aconseguir ajustar el model a la influència
de tres variables que expressen com canvien la velocitat i la temperatura de
l’aire al llarg del temps. El model es va concretar en tres equacions
matemàtiques bastant simples, conegudes, avui en dia, com el model de Lorenz.
Però Lorenz va rebre una
gran sorpresa quan va observar que petites diferències en les dades de partida
(una cosa aparentment tant simple com utilitzar 6 decimals enlloc de 3)
portaven a grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que
qualsevol petita pertorbació, o error, en les condicions inicials del sistema
pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Degut a això es fa molt
difícil fer prediccions climatològiques a llarg plaç. Les dades empíriques que
proporcionen les estacions meteorològiques tenen errors inevitables, encara que
només sigui perquè hi ha un número limitat d’observatoris incapaços de cobrir
tots els punts del planeta. I això fa que les prediccions es vagin desviant del
comportament real del sistema.
Lorenz va intentar
explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Va suggerir que
imaginéssim a un meteoròleg que hagués aconseguit fer una predicció molt exacta
del comportament de l’atmosfera, mitjançant càlculs molt precisos i a partir de
dades molt exactes. Podria trobar-se una predicció totalment errònia per no
haver tingut en compte l’aleteig d’una papallona en un altre costat del
planeta. Aquest simple aleteig podria introduir pertorbacions al sistema que
portessin a la predicció d’una tempesta.
D’aquí va sorgir el nom
d’efecte papallona que, des de llavors, ha donat lloc a moltes variants i
recreacions.
S’anomena, per tant,
efecte papallona a l’amplificació d’errors que poden aparèixer en el
comportament d’un sistema complex. En definitiva, l’efecte papallona és una de
les característiques del comportament d’un sistema caòtic, en el que les
variables canvien de forma complexa i erràtica, fent impossible fer prediccions
més enllà d’un determinat punt, que rep el nom d’horitzó de prediccions.
http://siknus.cat/2006/12/efecte-papallona/
jueves, 6 de abril de 2017
Humanisme digital
La digitalització de tota la
informació que ha generat la humanitat al llarg de la història permet tenir-ne
còpies digitals, immaterials, permanents, reproduïbles i transportables. També es
redefineix el paper de l'ensenyament donant un paper actiu a l'estudiant i un
canvi d'usos del text imprès, dels museus, de les imatges, dels mitjans de
comunicació com la televisió o la radio, de la manera d'enviar missatges o de
comunicar-nos, del telèfon...
Les biblioteques o els museus donen pas a
representacions digitals dels objectes, dissenys d'accés a col·leccions i reconstruccions
digitals d'objectes que s'han destruït o fet malbé.
La digitalització permet divulgar la informació a través de
textos oberts i sense autor, donant lloc a un nou tipus de discurs i donant un
nou significat al terme llibre, que modifica el seu suport i la seva forma.
L'hipertext ens porta una al replantejament de conceptes com el dret d'autor,
les editorials o les llibreries. Sorgeix una nova forma d'humanisme,
l'humanisme digital[1].
[1] Campàs,
Joan. La informació digital- Apunts per a
una iniciació a l'alfabetització digital. Material en PDF. pag., 13
domingo, 2 de abril de 2017
Canvi de paradigma
De l'hipertext i les noves tecnologies es critica, però, la gran dimensió d'alguns sistemes, fent difícil la localització de la informació per culpa de la sobrecàrrega de coneixement i l'obligació de manejar massa detalls sobre l'ús de l'aplicació.
El lector ha de conèixer la manera de localitzar la informació i com seleccionar-la, fet que pot desviar-lo de l'objectiu. Si l'usuari desconeix com està organitzada la informació es produeix una desorientació i una sobrecàrrega cognitiva: la navegació comporta el coneixement de comandament i icones.
L'estructura pot ser confusa, el sistema pot ser lent i la similitud de l'aparença dels diferents modes pot dificultar el coneixement. El lector pot desorientar-se i tenir problemes per a trobar la informació, síndrome de la pèrdua global, si no hi ha els instruments mínims que ajuden en la navegació: mapes conceptuals o cognitius, índex, eines d'orientació contextual i directoris de recursos o cerques.
Un altre dels problemes que ens presenta
l'hipertext és la verificació de la xarxa de significats: els enllaços entre
nodes, els diferents punts de vista, les diferents disciplines i els diferents
mitjans no asseguren la seva adequació a la realitat. I la seva fragmentació,
pot significar una alteració del seu sentit.[1]
Per altra banda tenim problemes com la
fragilitat física i lògica doncs "alguns documents digitals produïts els
anys seixanta ja no són llegibles per cap ordinador i programa del mercat
actual"[2]. Hem de disposar d'un aparell electrònic amb
unes característiques tecnològiques determinades per a poder llegir un document
digital i hi ha sistemes de consulta diferents amb programaris diversos que fan
que un document sigui incompatible amb altres sistemes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)