"L’oralitat, expressió pròpia dels mil·lennis
anteriors al naixement de l’escriptura, ha representat l’únic mitjà per als
intercanvis d’informacions personals. S’ha caracteritzat per un saber fet
d’expressions fixes, frases repetides, fórmules rítmiques que tenien com a
missió afavorir la memòria humana, única responsable de la transmissió dels
coneixements. Per als humans de l’oralitat el sentit més important era l’oïda,
i tota la seva cultura es basava, en efecte, en els sons que podia escoltar i
memoritzar."[1]
L'expressió oral va codificar i organitzar els
pensaments i la comunicació i va permetre el desenvolupament de la cultura, de
manera que els filòsofs grecs van identificar-la amb el propi pensament.
El llenguatge oral fou el vehicle natural del pensament i es caracteritzà
per tenir l'oïda com a via d'accés, restringint l'accés de l'oient al
moment, la forma o el contingut del coneixement. La comunicació tenia presència
física i "la subjectivitat del llenguatge coincidia amb la situació de
comunicació: el "jo" corresponia a una persona real,
l'"aquí" i l'"ara" concordaven amb el lloc i el moment de
la comunicació."[2]
No hay comentarios:
Publicar un comentario