Amb els blogs ha nascut un nou perfil de participació i ús de la premsa i els mitjans d'informació que suposa un periodisme interactiu i més proper, però sense reglaments ètics ni legals. Segons Meritxell Martí "els blogs són una forma de trencar amb el monopoli informatiu: donen accés a converses més públiques, dins i fora dels mitjans de comunicació, i esdevenen ells mateixos els nous mitjans."[1]La diversificació de les fonts fa que es diversifiquin també els temes: s'eixamplen els horitzons de la comunicació. Els blogs presenten noves temàtiques des d'un punt de vista personal, i tot i que alguns analitzen les notícies d'actualitat, moltes vegades no coincideixen amb l'índex temàtic dels diaris.
Els blogs permeten les veus individuals i el creixement de l'esfera pública en una nova forma de periodisme més democràtic. L'enfocament i la cobertura de les notícies són diverses, amb milers de punts de vista sobre un mateix tema, per la qual cosa ajuden a la dissolució de les estructures d'autoritat i de les relacions de poder. La no existència de filtres o censura permet la modificació de l'estructura dominant: publicador-lector. Ara el lector pot publicar, generar o matissar les notícies. Els blogs han desencadenat el trencament de les barreres que separaven els consumidors dels productors de la informació, l'art o la cultura. El lector és un usuari amb capacitat d'exercir el control sobre la informació. Però això no implica que les forces dominants que configuren el discurs hegemònic en els mitjans informatius no actuïn o en generin els continguts. A més, la gran quantitat d'informació que trobem als blogs no implica una interpretació crítica, una descodificació ideològica o la independència de la informació alternativa.
Segons l'Enric Bruguera, els potents mitjans de comunicació de masses han actuat durant dècades com a emissors de la informació de forma unidireccional, mentre que els consumidors d'aquests continguts no tenien opcions de resposta o expressió pròpies. Ara, però, qualsevol usuari connectat a Internet té la possibilitat de publicar qualsevol informació o contingut per una audiència mundial.[2] De fet, les campanyes electorals als EU o fenòmens com el tsunami del 2005 o la invasió d'Iraq del 2003, han consolidat els blogs en dos nivells contraposats i complementaris: com a canal per fer circular continguts alternatius als dels grans conglomerats mediàtics convencionals donant veu i visibilitat a altres fonts informatives o com a elements d'informació complementària dels grans medis, els quals han creat i promogut blogs vinculats a les seves estructures empresarials com a eina per a informar i estendre la seva ideologia econòmica, social o política més enllà de les seves audiències tradicionals. Com denuncia Lakoff en el seu article No pienses en un elefante, els blogs són un mitjà de transmissió ideològica on s'escull el "llenguatge que encaixa amb la teva visió del món. Però no sols té a veure amb el llenguatge. Primer són les idees. I el llenguatge transmet aquestes idees, evoca aquestes idees."[3]
Els blogs permeten les veus individuals i el creixement de l'esfera pública en una nova forma de periodisme més democràtic. L'enfocament i la cobertura de les notícies són diverses, amb milers de punts de vista sobre un mateix tema, per la qual cosa ajuden a la dissolució de les estructures d'autoritat i de les relacions de poder. La no existència de filtres o censura permet la modificació de l'estructura dominant: publicador-lector. Ara el lector pot publicar, generar o matissar les notícies. Els blogs han desencadenat el trencament de les barreres que separaven els consumidors dels productors de la informació, l'art o la cultura. El lector és un usuari amb capacitat d'exercir el control sobre la informació. Però això no implica que les forces dominants que configuren el discurs hegemònic en els mitjans informatius no actuïn o en generin els continguts. A més, la gran quantitat d'informació que trobem als blogs no implica una interpretació crítica, una descodificació ideològica o la independència de la informació alternativa.
Segons l'Enric Bruguera, els potents mitjans de comunicació de masses han actuat durant dècades com a emissors de la informació de forma unidireccional, mentre que els consumidors d'aquests continguts no tenien opcions de resposta o expressió pròpies. Ara, però, qualsevol usuari connectat a Internet té la possibilitat de publicar qualsevol informació o contingut per una audiència mundial.[2] De fet, les campanyes electorals als EU o fenòmens com el tsunami del 2005 o la invasió d'Iraq del 2003, han consolidat els blogs en dos nivells contraposats i complementaris: com a canal per fer circular continguts alternatius als dels grans conglomerats mediàtics convencionals donant veu i visibilitat a altres fonts informatives o com a elements d'informació complementària dels grans medis, els quals han creat i promogut blogs vinculats a les seves estructures empresarials com a eina per a informar i estendre la seva ideologia econòmica, social o política més enllà de les seves audiències tradicionals. Com denuncia Lakoff en el seu article No pienses en un elefante, els blogs són un mitjà de transmissió ideològica on s'escull el "llenguatge que encaixa amb la teva visió del món. Però no sols té a veure amb el llenguatge. Primer són les idees. I el llenguatge transmet aquestes idees, evoca aquestes idees."[3]
1-Martí, Meritxell. Weblogs. Diaris personals digitals .
UOC p 46
2-Bruguera, Enric. Los blogs. Editorial
UOC. Barcelona, 2007. p 5
3-Lakoff, George. No pienses en un elefante.
Ed.Complutense. Madrid. 2004. p.7
No hay comentarios:
Publicar un comentario