Els inicis de la teoria del caos se situen cap al 1900, en els estudis
d'Henri Poincaré sobre el problema de moviment de tres cossos sotmesos a la
seva atracció gravitatòria mútua, l'anomenat problema dels tres cossos.
Poincaré trobà que pot haver-hi òrbites no periòdiques i que, nogensmenys, no
s'apropen o s'allunyen indefinidament d'un punt. G. D. Birkhoff, A. N.
Kolmogórov, M. L. Cartwright, J. E. Littlewood i Stephen Smale realitzaren
estudis posteriors, més centrats en la teoria d'equacions diferencials no
lineals, però inspirats en problemes físics: el problema dels tres cossos en el
cas de Birkhoff, el flux turbulent en el cas de Kolmogórov i qüestions
d'enginyeria electrònica en el cas de Cartwright i Littlewood. Tot i que el
caos no s'havia observat en el moviment planetari, sí que s'havia observat turbulència
en el moviment dels fluids (que cal no confondre, però, amb el caos) i
oscil·lacions no periòdiques en circuits electrònics, sense que cap teoria
expliqués què hi estava passant.
La teoria del caos avançà més ràpidament a partir de mitjan segle XX, quan
es van començar a poder utilitzar ordinadors electrònics. Bona part de la
matemàtica del caos implica la repetició indefinida de fórmules matemàtiques
simples (evident en el cas dels sistemes discrets; per als sistemes continus,
però, les equacions diferencials sempre es poden integrar finalment per un
procediment iteratiu). Aquesta repetició indefinida és ideal per a introduir-la
en un ordinador.
Un pioner de la teoria fou Edward Lorenz, l'interès del qual en el caos
s'inicià accidentalment amb la seva recerca en predicció meteorològica. El
1961, Lorenz estava utilitzant un ordinador senzill, un Royal McBee LGP-30, per
a executar una simulació d'un model simplificat de convecció atmosfèrica. Per
estalviar temps, inicià una repetició d'una llarga simulació no des de les
condicions inicials de la primera simulació, sinó a partir d'un punt intermedi
calculat amb la primera simulació. Sorprenentment, el resultat de la repetició
començà a divergir exponencialment respecte a la simulació original. Lorenz deduí
correctament que la diferència es devia al fet que, en introduir les condicions
inicials, havia utilitzat només tres xifres decimals en lloc de les 6
utilitzades inicialment per l'ordinador; la petita diferència provocà un
resultat totalment diferent i fou la primera observació de comportament caòtic
en una simulació matemàtica.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_del_caos#Caos_i_sistemes_complexos
Hola Dolors,
ResponderEliminarDesde mi punto de vista, la teoría del caos por la cual existe una interconexión subyacente que se manifiesta en hechos aparentemente aleatorios y en el desorden aparente, se oculta un modelo subyacente. Esta teoría está dejando de ser una teoría científica para acabar siendo una metáfora cultural, y el control, la creatividad y la sutileza cobran protagonismo.
La teoría del caos representa la naturaleza en su creatividad, el “Yo”, como centro de la realidad, es una construcción social (un conjunto de categorías, nombres, descripciones, hechos y experiencias), como una compleja sucesión de abstracciones que cambian continuamente, y donde las personas pasamos a autorganizarnos en base a los materiales que encontramos a nuestra disposición, hecho que ayuda colateralmente a mantener viva a nuestra comunidad, retroalimentándonos con el mundo.
Creo que un ejemplo de ello es Internet, puesto que pone de manifiesto como la tendencia a la interacción es una cosa inherente a la naturaleza, hecho que propicia la organización social.
Un cordial saludo,
Dámaris